.png)
Moltes teories s'han escrit sobre la influència que exerceix la música sobre la pintura i la relació que existeix entre elles. Alguns artistes visuals han complementat la seva creació artística amb el gaudi d'algun instrument musical: Leonardo da Vinci tocava la lira, Goethe va ser poeta, novel·lista, pintor i músic, Henri Matisse, Paul Klee i Kandinsky tocaven el violí i Woody Allen (cineasta però també artista visual) el clarinet.
Hi ha similituds en l'art i la música, és veritat que cadascuna ens arriba per diferents vies, una per la via visual i l'altre per la via auditiva, però, és veritat que les dues influeixen en el nostre interior produint diferents emocions: alegria, tristesa, ira, passió, por, nostàlgia...
Kandinsky va escriure molt de sobre aquesta similitud i relació. Unes breus frases dels seus escrits ens donaran una idea més clara d'aquesta intensa simbiosi entre totes dues arts:
«De la mateixa manera que es combinen els sons i els ritmes musicals, les formes i els colors han de combinar-se segons la interpretació de les seves relacions»
» No cregueu que l'art abstracte és una classe de música reproduïda en colors; cada art posseeix els seus mitjans específics i la traducció precisa d'un art a un altre és afortunadament impossible.»
«El color és un mitjà per a exercir una influència directa sobre l'ànima. El color és la tecla. L'ànima és el piano amb moltes cordes. L'artista és la mà que per aquesta o aquella tecla, fa vibrar adequadament l'ànima humana».
«Un quadre ha d'estar compost com una simfonia, i ha de percebre's com una simfonia dels sentits i dels colors»
En relació a la música, quan les seves notes musicals i els seus silencis estan en la seva justa proporció i harmonia, aquesta combinació de sons ens delecta i ens arriba a la nostra ànima profundament. Transposant-ho a la pintura, es podria dir que les notes són els colors i que aquests colors col·locats de diferents maneres i formes un al costat de l'altre, produeixen vibracions, en aquest cas visuals, diferents, belles i harmòniques sempre que estiguin col·locats en la seva justa proporció. En qualsevol cas, sigui la pintura figurativa o abstracta aquesta harmonia de colors i formes ha d'existir igualment perquè l'obra arribi a l'espectador delectant els seus sentits i evocant emocions.
Crec que la fita de qualsevol artista, en el camp que sigui, és produir en l'espectador una emoció, sigui quina sigui, el contrari, seria una obra que ens deixes indiferents i no despertes en nosaltres cap sensació o emoció.
Per exemple podem parlar de Pollock per veure l'influencia de la música en la seva pintura. En 1950 Jackson Pollock estava en un dels seus millors moments creatius i d'èxit de crítica. En aquesta època es tancava en el seu estudi i, cigarret rere cigarret, deixava caure la pintura en el llenç, esquitxant-lo tot en trànsit, i escoltant la seva música preferida: bebop.
Ritme de tardor (Jackon Pollock 1950)
En aquest període experimental l'artista va crear quadres com aquest, on veiem una pintura caòtica en negre, blanc i marró, que manca d'un punt focal, la qual cosa fa que cada part sigui igualment significativa. A aquesta tècnica la van anomenar "dripping" : en lloc d'utilitzar cavallet i pinzells, col·locava en el sòl el llenç i sobre ell abocava o deixava degotar la pintura, que després manipulava amb pals o altres eines; a vegades també li afegia sorra o fragments de vidre.
Més o menys com la música d'un dels màxims representants del moviment jazzistic que li agradava a Pollock: el músic Charlie Parker, que amb el seu saxofon també feia degotar notes musicals a borbotons, improvisant delirants i hipnòtiques melodies i ritmes.
A més no és per a res forassenyat relacionar a aquests dos artistes. Tots dos morts joves (el pintor als 44, el músic als 34), tots dos addictes a l'alcohol i l'heroïna respectivament, tots dos innovadors indiscutibles en les seves respectives disciplines sempre des de l'estudi detallat dels clàssics i també dels seus contemporanis.
Us podeu imaginar als dos treballant amb fúria aparentment descontrolada, improvisant sobre la corda fluixa, deixant retalls abstractes de genialitat plens d'una gran càrrega emocional?
Poseu-vos en situació amb aquesta increïble i desenfrenada peça d'en Charlie Parker, que segur que sonava a l'estudi d'en Pollock
Com aquest cas, en podríem citar bastants artistes que utilitzaven com a fil conductor o com eina per deixar fluir les seves emocions i carregar els seus quadres amb una força i un caràcter especial, la música.
I tu? Amb quins músics pintaries els teus quadres?
Kommentarer