top of page
  • Foto del escritorPedro Fernández

El "nen" de l'Òpera

Us volem explicar una petita història ambientada a Barcelona l'any 1889, on el nostre protagonista era conegut com "el nen", per després convertir-se en un dels majors intèrprets musicals del nostre país, un músic dotat d'un increïble talent per tocar el seu instrument: el cello, si, com podeu imaginar parlem del mestre Pau Casals.


Aquell nen tenia tretze anys, amb prou feines superaba l'altura del violoncel que carregaba, vivia al carrer Nou de Sant Francesc, a tocar de port. Per costejar-se els estudis a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, "el nen" tocava en un trio cada vespre al Cafè Tost. El seu pare li havia donat les primeres nocions de música amb El claveci ben trempat de Johann Sebastian Bach.


En un cantó d'aquest cafè, tocava el cello amb companyia d'un pianista i un violinista. Interpretaven valsos, sarsueles i fragments d'opereta. Casals havia proposat fer una sessió de música clàssica un dia a la setmana i el senyor Tost va accedir, malgrat les seves reticències.


Aquell vespre, la seva vida canviaria, encara que ell no ho savia...


En aquesta ocasió van anar a veure "al nen" un trio molt especial, Albéniz, Enric Fernández-Arbós i Agustín Rubio. No les tenien totes, ja que pensaven que la gent exagerava amb el suposat talent del "nen", perquè creien que quan la gent veia actuar a un noi desproporcionava l'entusiasme, inclús Agustín Rubio es va sorprendre en veure que a l'escenari, al costat del piano, hi havia un violoncel "de criatura".


Però així que "el nen" va començar a tocar, a Albéniz gairebé li va caure el cigar dels llavis. El piano va iniciar la sonata, i de seguida va entrar el violí. De sobte, una nota llarga, sencera, suspesa a l'aire carregat de fum de tabac, va fer retrocedir als seus companys a un segon pla. Especialment a Rubio, que també era violoncel·lista. Es va fixar com "el nen" agafava l'arquet i posaba els dits sobre les cordes; aquella era una tècnica que no ensenyaben pas als conservatoris.


En acabar la peça, Albéniz va cridar al cambrer:


- Com es diu "el nen"?

- Pau Casals, senyor.

- I quants anys té? - va preguntar, encuriosit.

- Tretze.


Albéniz va quedar impresionat.


Inmediatament li va dir a en Pau que tenia que anar amb ell a Londres, però la seva mare no hi estava d'acord, pensava que era massa petit. Malgrat aixo, li va donar una carta de recomanació per al comte Morphy a Madrid, que era el conseller privat de la reina Maria Cristina, apart d'un esplèndid music i un estudios brillant, podria ajudar a Pau amb la seva carrera.


Al cap de tres anys, Casals faria ús del suport incondicional de Albéniz. De Madrid, aniria a Brussel·les i a Paris, i de França a tot el món...


Per cert, sabeu que en Pau Casals va tocar davant del mateix John Fitzgerald Kennedy?

Va ser l'any 1961 a la pressa de possessió a la Casa Blanca, i sabeu quina cançó va interpretar? "El cant dels ocells", per a ell, un himne a la llibertat i a la pau.


Tot això i molt més t'ho expliquem a una de les nostres rutes, "l'Òpera a Barcelona", on fem un repàs històric d'aquest estil musical i tot el que va influir a la societat barcelonina.


*Fragments extrets del llibre de Cesc Avilés Pàmies "Barcelona Melòmana"




31 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo
bottom of page